Una escriptura delirant des de fora del refugi

Més val construir el futur que patir-lo.                                     Eduardo Galeano

Podem seguir fingint que no passa res? Podem tornar a girar el cap a la memòria com als ossos de la Guerra (in)Civil? És clar que podem, continuem fent-ho, però… fins a quan?

El filòsof Fernando Bárcena va dir que obrir-se a les qüestions que fan pensar és un exercici que comporta un cert risc, una sorpresa, una passió. L’exercici d’un determinat tipus d’escriptura és precisament això: un deliri que permet tornar a l’inici com a experiència del des-començament. És llavors quan em pregunte: ens donarà temps a tornar a l’inici ara que aquest temps nostre s’ha convertit en una fàbrica de mort disfressada de refugiats que vénen de Síria? M’agradaria respondre que sí i imaginar que el temps no és només una espècie de memòria viatgera amb un estómac i un cor mecanitzats (ja, ni tan sols, un rellotge relatiu), sinó una exposició davant de l’esdevenir, no del que ens està envaint.

Avui hem tornat a desdejunar-nos amb les maquinàries de la mort, però aquestes ja no assassinen amb rapidesa, tot i que encara continuen sent molt discretes. S’han allunyat de les màquines de “la nova ètica de la mort legal” (com les va anomenar M. Foucault), encara que són igual de letals. Ara com ara són les imatges d’alguns protagonistes (escollits) d’un conte sinistre amb un narrador políticament omniscient que no els dóna ni el dret a intervenir. Ara les màquines visuals són la transició cap a un llenguatge sota el qual el subjecte està exclòs; les cançons de bressol de pa i ceba ara tenen sabor de pinya emmordassada de xiquet mort riba mar.

Per aquesta raó hi ha el llenguatge: pura exterioritat desplegada a força de lluita, i de la lluita ve la curació. No deixem que els seus cossos mossegats es fabriquen com si foren qualsevol imatge impactant amb la qual obrir un informatiu, deixem de llegir-los com si foren la política d’una història comuna. L’autor va ser assassinat segons els crítics del segle XX, però no permetem, almenys, deixar de creure en l’ordre de l’esdeveniment. Alguns personatges d’aquesta història mantenen la veu amb la qual donar el seu testimoniatge. Ells no són escriptors, només aspiren a ser persones amb dret a dir sense narradors que s’aprofiten de les noves teories literàries o mitjans de comunicació.

Som molts els culpables, molts més que les víctimes. És cert, sembla que s’ha mort l’autor, però encara podem lluitar per les cendres de la veu.

Yasmina Galán Pons

_________________________

Yasmina Galán Pons (Gandia, 1980) es licenciada en Filología Hispánica por la Universitat de València y profesora de enseñanza secundaria en Alicante. Entre sus publicaciones se encuentran la plaquette “Alas de mariposas” (Mar de letras, 2002), “En dos tiempos” (Edicions 96, 2003), “Versos de ida y vuelta” (Debes, 2004), así como artículos críticos y de investigación.